El 6 de maig vam participar en el curs “Paisatge urbà i perspectiva local. Valortizació i intervenció en el paisatge en escales intermèdies“, organitzat per la Diputació de Barcelona i l’Observatori del Paisatge.

El curs tenia l’objectiu d’explorar a través de casos, eines i metodologies, i des d’una perspectiva local, noves formes de gestió, ordenació i tractament dels paisatges urbans de la demarcació de Barcelona.

En el nostre cas vam intervenir en la sessió inaugural, amb la ponència titulada “Reptes emergents en els paisatges urbans”. Amb un caràcter bàsicament pràctic i introductori, es posava sobre la taula un seguit de qüestions -o reptes- que tenen les ciutats, a qualsevol escala, en tots aquells aspectes relacionats amb el paisatge urbà, entès des de la lògica de la percepció de l’espai i el lloc. La frase destacada de Charles Landry “The city is an assault on the senses” ja és indicativa de la complexitat i diversitat paisatgística i funcional de la ciutat: colors, olors, moviments, activitats, persones, usos, estils arquitectònics, textures,…

La ponència s’estructurava en 10 reptes, interrelacionats entre ells i no tancats ni categorics, sinó oberts i generalistes; susceptibles a la incorporar-ne d’altres.

1. Recuperar: es basa es revisar els usos urbans, tot recuperant espais per les persones i l’activitat social i/o econòmica i tendint a un major equilibri en l’utilitat de l’espai. Per exemple, manllevant espais destinats a l’aparcament i destinant-los al vianant, fet que repercuteix en la qualitat del paisatge, sempre atents també al “com”, no només al “què”.
2. Reciclar: la idea rau en trobar nous usos a paisatges en desús, abandonats o que acullen activitats o usos que han quedat obsoletes. reciclar teixits urbans, en les seves diferents formes, és una alternativa a consumir sòl, que necessita d’incentius. Veure, per exemple, l’informe de l’AEE o l’avantprojecte de la Llei de territori.
3. Mitigar: reduir els impactes ambientals, sovint en forma de costos externs que cal internalitzar. El paisatge mateix pot tenir una naturalesa de bé econòmic sotmès a “errades de mercat” (veure Marangon i Tempesta, 2009). Els sorolls, les emissions contaminants, la congestió, l’efecte “illa de calor”, les pudors,… tot afecta la percepció de l’espai urbà, la majoria de cops de forma negativa.
4. Naturalitzar: es tracta de fer entrar la natura dins des teixits urbans, sense perdre de vista que la ciutat, per definició, és un entorn artificialitzat amb unes funcions concretes de tipus econòmic, social o cultural. Emprar les “solucions basades en la natura” també és una via que pot ajudar en a gestió i afrontar reptes com el canvi climàtic o el foment de la biodiversitat.
5. Desxifrar: idea o repte intrisecament lligat a la lectura de l’espai urbà; a que Kevin Lynch anomenava “llegibilitat” (The image of the City, 1961). Les ciutats s’organitzen en pautes coherents que són llegibles i interpretables, però que a voltes poden patir obstacles, discontinuïtats o confusió a escala del mateix carrer. Desxifrar implica clarificar i fer la ciutat accessible i oberta.
6. Integrar: saber incorporar tot un seguit d’elements físics o instal·lacions, de caràcter lineal o puntual, en els teixits urbans, com ara les línies de fibra òptica a les façanes.
7. Valoritzar: donar valor als paisatges de les perifèries, les vores o els intertiscis urbans. Un repte que requereix estratègies diverses per a problemàtiques també diverses. Pot enllaçar amb la idea de “tercer paisatge” de Gilles Clement, pel qual entén aquells paisatges que són un subproducte de l’ordenació i que poden tenir valor per si mateixos. Així, fins i tot, en alguns casos no intervenir-hi pot ser fins i tot la forma perquè es desenvolupin.
8. Fer llocs, no dissenys: és el repte dels que es dediquen al disseny urbà, com ara arquitectes del paisatge. No és el disseny pel disseny, sinó pensar sempre amb la utilitat per les persones i l’encaix paisatgístic. Fer un lloc en el sentit de la geografia humanista: espais referencials, amb sentit propi, font d’experiència i identitat.
9. Gestionar: repte de reptes i, segurament, la síntesis de tot plegat. Gestionar paisatges perquè acompleixin la seva funció i mantenir-los en condicions. Ja podem tenir la millor de les normes que si aquesta no es desenvolupa a través de la gestió, incloent també inspecció i fins sanció, quedarà en paper mullat.
10. Participar: es refereix a la implicació activa de la ciutadania en la gestió dels béns comuns. El que Elinor Ostrom anomenava l’acció col·lectiva. Permetre l’entrada de la ciutadania en el disseny i en la gestió dels paisatges urbans no només pot ser una ajuda i no una amenaça pel “monopoli del carrer” de l’administració, sinó que fomenta l’esperit de comunitat. D’exemples no en falten.

Podeu trobar la presentació emprada per la intervenció en aquest enllaç.